El viatge del pare (Aitarekin bidaian)
El Manel s'ha quedat sol amb el seu pare, que ja és vell. Abans que la mare del Manel morís, ell li va prometre que tindria cura d'ell fins al final, però no havia previst les dificultats que representaria dur a terme aquesta tasca. El viatge que ha iniciat ha fet trontollar la seva vida de cap a peus: ha perdut la parella, i la seva feina penja d'un fil; però el més dur és la relació amb el pare, que està malalt, perd la memòria i es va desintegrant progressivament. Al llarg del viatge, el Manel arribarà a conèixer el seu pare, aconseguirà dissipar l'ombra allargada de l'oncle Juan, omnipresent, i entendrà la seva pròpia història. Tanmateix, per aconseguir-ho caldrà arribar a l'última parada.
(Les parets de l'escenari estan a la vista. Hi ha força mobles i coses escampades per terra. N'hi ha quatre que ens criden especialment l'atenció: un acordió, dues maletes, un penja-robes de peu amb la roba de la mare i un telèfon.)
(Dos actors entren a escena. Un s'asseu en una cadira que hi ha a un costat de l'escenari i l'altre s'acosta a la part frontal de l'escenari i comença a parlar quan es produeix el canvi de llums.)
ACTOR-PARE: «El que és vell són les coses», ens deien els vells de casa nostra (Somriu amargament) i nosaltres rèiem perquè ens semblaven coses de vells. (Amb resignació) Però el riure es panseix en un tres i no res. I comences a oblidar… (Pausa) Primer de tot, les coses: què n'he fet, de les claus? Després, els compromisos: quin dia m'ha dit el metge que torni? I aprens a apuntar-t'ho tot... (Resignat) fins que t'oblides de mirar les coses que t'has apuntat. No recordes què vas fer la nit anterior, què has dit avui al matí, què has de fer aquest vespre. Se t'obliden les pastilles, les ulleres, els noms, els aniversaris, les cares, els camins. I per últim, se t'oblida on estàs i per què, i fins i tot qui ets. Se t'oblida tot. El que és bo i el que és dolent; el que val la pena i el que fa pena oblidar. L'oblit no coneix fronteres. Passes de ser algú a no ser res. I no només tu, perquè un cop ja no ets res, tota la resta desapareix. Només perdura una cosa: ets vell, cada cop més vell. Irremeiablement. No hi ha marxa enrere.
INICI DE L'OBRA
(CANVI DE LLUMS)
(Se sent un tren, cada cop més a prop, cada cop més fort. El tren s'acosta a gran velocitat. El PARE és al mig de l'escenari, content. No sent el soroll del tren. Toca el seu acordió imaginari, totalment immers en el seu món. Compon una melodia nova, la melodia més bonica del món. Sembla que li està quedant molt bé.)
(Se sent el xiulet del tren.)
(Al mateix espai, en un altre pla, en MANEL, el seu fill, fa multiplicacions sense parar. Està molt concentrat. No té cap paper ni cap bolígraf a mà. Calcula mentalment.)
MANEL: Nou mil cinc-cents trenta-cinc per vuit mil dos-cents trenta-dos, setanta-vuit milions quatre-cents vuitanta-dos mil cinc-cents vuitanta-cinc. 9535 per 8232, 78.492.120. 9535 per 8233, 78.501.655. 9535 per 8234…
